LUEGO DE MUCHO TIEMPO DE SILENCIO RETOMAMOS - CON PACIENCIA Y CON NUEVOS INTERESES- ESTE BLOG.

en estos links encontrará diferentes enfoques y discursos sobre la re-presentación del cuerpo y una agenda de actividades relacionadas.
Este blog sólo tiene finalidad de reunir materiales para apoyo al estudio






MANIOBRA - Perejaume - MNAC
 se puede visitar en el Museo de Arte de Catalunya hasta el 11 de enero de 2015



 Un artículo de Adela Cortina.

Hace unos cuantos días aparecía en El País este articulo, hace un par de días adela Cortina, recibía el Premio Nacional de Ensayo. Si la difusión de la noticia que implica el premio sirve a que se lean sus textos y que se lea - y se piense - sobre la Ética. esparcir.


 LINK:

Adela Cortina - Lo sostenible no siempre es lo justo


Para que los recursos naturales sean sostenibles deben usarse por debajo del límite de su renovación. Si talamos un bosque, desaparece, pero si nos servimos de él por debajo de cierto límite, siempre hay madera disponible. Pero ¿qué sucede cuando se aplica esta medida a la protección de derechos humanos o a la democracia? ¿Cuál es el límite en la producción y distribución de recursos sanitarios, judiciales, educativos o de bienestar social, por debajo del cual es preciso situarse para hacer posible la renovación?

UIMP VALENCIA - Corpografías

Valencia, del 15 al 17 de octubre de 2014
Corpografías: percepción, presencia, tecnologías para la escena contemporánea europea

 
 
Este curso se propone – a partir del análisis de la escena coreográfica contemporánea – pensar una nueva idea de cuerpo como emerge de la relación entre percepción y tecnología. Y cómo alrededor de esta correspondencia entre cuerpo y tecnología gana preponderancia la noción de presencia como una extensión de la percepción del performer.
La dinámica de este encuentro se centra en un nuevo modo para poner en relación prácticas y teorías de alcance europeo en una lógica de circulación de los saberes que son trasversales a las disciplinas y ponen en estrecha relación la práctica compositiva con una nueva teoría estética de la escena.
En esta lógica, los objetivos del presente seminario son:
a)- Renovar los estudios ligados a las ciencias humanas  (en los cuales se inscriben las artes performáticas)
b)- Demostrar que las tecnologías son una vía que permite al performer adquirir una mayor consciencia en mérito a la potencialidad de propio cuerpo.
c)- Definir los contornos de una nueva “filosofía del cuerpo”, elaborada a partir de la relación entre las artes performáticas, la estética y la neurofisiología.
d)- Orientar a la renovación de las metodologías y los conocimientos en el ámbito de los estudios sobre artes performáticas a fin de definir instrumentos didácticos innovadores para su estudio y análisis.
e)- Conectar los ámbitos de la formación, la creación y la sensibilización de nuevo público para las artes performáticas.
f)- Difundir a nivel nacional e internacional las metodologías y los resultados del encuentro con el objetivo de individuar nuevos contextos de aplicación y al mismo tiempo nuevos desarrollos en la investigación
 
 


¿Los nietos de Coppelia?


Se estrena en Madrid - Teatros del Canal – 
la pieza Robot de la Compañía Blanca Li 

  

Danza contemporánea con los robots musicales de Maywa Denki y los robots NAO



La información de sala  que ofrece el teatro nos cuenta que...

 "Con Robot, Blanca Li ha querido trasladar al escenario el complejo vínculo entre el hombre y la máquina, sin abandonar el tono humorístico y poético propio de sus coreografías. En esta pieza coral ocho bailarines interaccionan con los peculiares instrumentos musicales de los artistas japoneses Maywa Denki. La participación de robots NAO en el espectáculo plantea con sensibilidad y emoción la posibilidad de intercambiar hombres y máquinas."

para Blanca Li las preguntas del post-humano o del cuerpo máquina siguen siendo fuente de reflexión y disparadores de un trabajo corporal....


"Diariamente interactuamos con decenas de máquinas más o menos automáticas, más o menos electrónicas, más o menos “pensantes”, que reflejan nuestros gustos y nuestros actos.
¿Una máquina, incluso evolucionada, puede reemplazar la relación con lo vivo ? ¿Nuestras réplicas robóticas expresarán un día sentimientos además de gestionar nuestra vida cotidiana ? ¿Qué sociedad producirán? ¿Son los robots entidades capaces de integrar el desorden creador? ¿Serán un reflejo de los deseos inconscientes de la sociedad ? Si los robots se humanizan adoptando nuestra apariencia, ¿nos robotizaremos nosotros? ¿Nos convertiremos en híbridos, en androides?
Estas cuestiones guían una coreografía para 8 bailarines cuyos movimientos activarán los extraños instrumentos musicales de Maywa Denki. El paso de los autómatas al robot reside en los circuitos electrónicos conectados a la forma humanoide. Lejos de ser una anécdota, la incursión de varios robots NAO en el espectáculo plantea con sensibilidad y emoción la posibilidad de intercambiar hombres y máquinas.
Hombres-máquinas, autómatas electromecánicos, robots programables conllevan diferentes formas de relacionarse con el mundo, diferentes etapas de esa evolución. Robot explora la fase más actual de sus interacciones de manera divertida y poética." Compañia Blanca Li

Lo que nos resulta interesante es la periodicidad con la que el tema aflora, aunque parecía que ya había tomado otros caminos encontramos que una nueva generación de androides (y andreídas?) vienen de visita ...





Robot- Cia Blanca Li


video



Mlle Bosacchi in Coppélia by Arthur Saint-Léon (1870)






 Swanilda vestida de Coppelia en la casa de Dr. Coppelius. 
Royal Ballet  (2000)
 Swanilda: Leanne Benjamin



Tambien en el cine actual, en un film de 2013 - La Migliore Offerta -Giuseppe Tornatore (2013) juega con las invenciones de Jacques de Vaucanson ...


















habrá que hacer un album de familia.....




I, Robot (2004)


Metropolis (1927)
 




El Golem (Gustav Meyrink)                                        


...

En el nom de la dansa. Un sí a la diferència, les possibilitats i els punts de vista

Un artículo para comentar...


En el nom de la dansa. Un sí a la diferència, les possibilitats i els punts de vista

Opinió | 31/03/2014
Les múltiples formes que atorguem a la paraula dansa fan que em vingui de gust fer l'exercici d'observar què estic fent i com em relaciono honestament amb la dansa en què crec. I és que, potser, la fe en la forma que un vol que agafi, és l'únic lloc des d'on cal fer un esforç per aconseguir viure les coses com un se les imagina.

Dansa, als meus ulls, és un gran calaix de sastre on s'hi entaforen expressions, intents, productes, gustos, processos, ambicions, modes, formes, exercicis, negocis, contractes, intercanvis, estratègies (culturals, econòmiques, polítiques, socials...) i moltes decisions personals. Aquesta afirmació no vol ser un atac ni té cap segona intenció. Vol ser aquest exercici en què, jo com a individu, detecto quina és la dansa (de totes les d'aquest calaix) a la qual entrego la meva dedicació. Lluny de provar de definir una paraula tan rica i complexa, voldria entretenir-me (com en tot acte creatiu a qui m'agrada dedicar la meva atenció) en el procés, els aprenentatges i la intenció.

Començant a remenar aquest procés, observo que sovint els genèrics s'emporten per davant la voluntat dels menys sorollosos. Progressivament, si anem desgranant tot l'imaginari que suggereix aquesta paraula, podrem potser parar atenció que, moltes vegades, "dansa" és el titular per als sorollosos i no per als subtils. D'aquesta manera, s'atorga la salut de la vida (cultural en general però, en concret) de la dansa, a les grans institucions que representen els pilars establerts en l'estructura de la dansa coneguda: educació, espais de creació i espais d'exhibició. En tot això no consideraré la política en sí perquè caldria repensar el concepte de política com perquè s'entengués fins a quin punt és important la dansa, en general. Com en qualsevol gran canvi, caldria anar als petits avanços individuals que podria provocar la dansa (en persones i elements transformadors que conformen la vida política), com per provocar un impacte que modifiqués la naturalesa del criteri polític. Però no vull anar-me'n per aquí.

Tornant al que deia i rebuscant en els aprenentatges, en primer lloc, l'educació sempre és aquella Atlàntida utòpica on es destrossa l'educació pròpia, on es delega la responsabilitat a les generacions futures (deixant ben tranquil·la la meva pobreta consciència) i ens compadim adoctrinant la massa de poble inculte que, pobret també, per tradició i dificultats de país, no li ha interessat mai la dansa. Companys, com que fàcilment algú es pot sentir atacat amb aquests titulars, vull parlar de mi per no ofendre ningú. Des de l'elogi a l'esforç, no al privilegi, afirmo que sento que haver tingut la educació que volia tenir i he pogut prendre moltes decisions compromeses i a cegues amb la persona que sóc a dia d'avui. No ho dic com una queixa, ho dic des de l'orgull de saber que és feliçment possible. En molts àmbits, no parlo només de dansa. I, com jo, som uns quants que, sense voler-ne fer cap bandera, no ens sentim representats pels sorollosos. Personalment he aconseguit que tot el meu entorn familiar i artístic s'interessi per la dansa en el moment en què la seva opinió sobre la dansa ha estat tan important com la meva.

En segon lloc, els espais de creació són el cor de les necessitats dels artistes, fan un treball de creixement i ofici que no poden ser pensats sota els paràmetres antics d'estructures empresarials. No poden respondre a fórmules que es reprodueixin, s'han d'adequar als espais on habiten i a les realitats personals i professionals dels qui hi conviuen. Clarament és molt mala idea anomenar-los fàbriques perquè són una estructura de naturalesa molt diferent a una fàbrica.

En tercer lloc, els espais d'exhibició no poden ser els teatres burgesos als que sempre s'ha dirigit l'elit escènica: potser ens toca a tots parar més atenció a com pensem i ens mirem les propostes dels altres. Potser està bé que ens replantegem què ens interessa i què no. Potser això donarà més espai als processos i, amb ells, als matisos o potser és aquest plantejar-nos el que ens toca. Jo no ho sé.

La implicació, l'interés, el creixement i la motivació passen a ser els pressupòsits hipòcrites que resideixen en molt pocs dia a dia d'alguns. Es tenen com a valors menors o com a xantatge emocional i se'n perd la intenció. En aquest sentit, crec que l'herència històrica hi té un paper molt important. La trajectòria del sector al llarg dels anys es mereix, evidentment, el respecte i reconeixement de tots. Sobretot perquè entenem que tenien aquests valors com a motor. Però, els que hem vingut darrere, no n'hem tingut la vivència. En una història, hi calen tots els personatges i els papers que juguen en la trama. A través de l'empatia amb les generacions que han lluitat per la dansa en la qual han cregut, les generacions que hem pogut créixer amb l'espai que ens ha permès aquesta lluita, hem de poder gaudir de la dansa en què nosaltres creguem. Totes les danses poden conviure, són els mecanismes antics els que no permeten que se segueixi movent. El poder, com en tants altres sectors, emmascara projectes i voluntats i són pocs els que lluiten per un creixement sostenible i a favor d'aquest sector que també anomenen dansa. Si som en una època que genera les oportunitats per tornar a entendre què som com a individus en una societat canviant, per què hi ha tantes resistències a repensar què és la dansa avui dia? Em meravella pensar tots els llocs nous en què pot ser útil. Els antics els conec i m'encanten però puc renunciar-hi, segur, a tots ells. Això sí, m'apassionen els nous perquè em toca pensar-los a mi. I tinc ganes de veure què en fa i en farà la gent que ve darrere meu/nostre.

Si, en primera persona, faig l'exercici del que parlava, quina és la dansa en la que jo, Miquel, crec? Jo en dic dansa perquè no tinc més recursos. Però li voldria dir vida. Vist des del món de les oportunitats, la dansa, més que una forma de vida és una font de vida.
I escric tot aquest text amb un somriure esperançat i ben ample.

Gràcies Pere Faura pel teu article del 2/10/13 i fer-me adonar que és important que siguem generosos amb les nostres opinions i no ens les quedem per a nosaltres mateixos, i a Montse Colomé pel seu article del 5/2/14 per tants anys vivint en dansa i per incloure a nunArt en el paisatge que descrius.


Miquel Barcelona

Ballarí i coreògraf


FUENTE:  http://www.dansacat.org/actualitat/7/17/
Acceso 03/04/2014

sixties

Steve Paxton: MATERIAL FOR THE SPINE

sixties II

la geografia del cervello.... Nuova Fisiognamia?

Il Manifesto (Mattia della Rocca)

Il Manifesto - Mattia della Rocca

NEUROSCIENZE

Il progetto di ricerca statunitense per disegnare la geografia del cervello alimenta il rischio di rafforzare una visione meccanicistica dell'attività cognitiva

Davanti alla sfida posta dalle demenze e dai disturbi degenerativi del sistema nervoso centrale, prima tra tutte la malattia di Alzheimer, la scelta dell'amministrazione Obama di investire nella ricerca sul cervello 100 milioni di dollari nel solo 2014 (la stima dei costi per il prossimo decennio ammonta a circa 300 milioni annui) non può che apparire come un'iniziativa importante e significativa (e così la decisione analoga presa dall'Unione Europea, che ha recentemente annunciato di voler investire nello stesso periodo 1,2 miliardi di euro in un programma di simulazione computerizzata del cervello umano).
Ispirato al «Progetto Genoma Umano», che condusse alla mappatura completa del Dna della specie umana, la Brain Initiative - questo il nome della «Great Challenge» presentata dal presidente statunitense il 2 Aprile scorso - si pone come obiettivo quello di definire una geografia minuziosa del cervello umano, che tracci le connessioni in tempo reale tra aree neurali.
Un rinascente riduzionismo Oltre a constatare, in termini generali, come questo sia per un governo un investimento decisamente migliore dell'acquisto di aerei da guerra obsoleti, vi sono pochi dubbi sul fatto che questo progetto decennale porterà frutti importanti in termini di conoscenze di base e ricadute applicative, in primo luogo terapeutiche e farmacologiche.
Alla luce della storia della scienza tuttavia, la decisione di puntare tutto sulla «mappatura del cervello» (mentre negli Stati Uniti l'amministrazione Obama è responsabile di ingenti tagli ai finanziamenti della ricerca umanistica, come denunciato da Martha Nussbaum nel suo Non per Profitto , pubblicato in Italia da Il Mulino) solleva una serie di problematiche rilevanti, che rischiano di tradursi in cambiamenti significativi nel modo in cui la società considera l'identità mente/cervello, anche da un punto di vista pratico, specificatamente sanitario.
Si prenda, ad esempio, la dichiarazione di Tom Insel, direttore del National Institute of Mental Health, che alla fine dello scorso Aprile ha dichiarato il prossimo abbandono dei criteri diagnostici tradizionali in favore di un approccio basato principalmente sui marker biologici e sulle evidenze sperimentali provenienti dalle neuroscienze.
Seguendo questo trend, il disagio mentale non esisterà più - e non sarà più diagnosticato né trattato, in linea teorica - se non sarà possibile trovare nel sistema nervoso un segno organico certo e generalizzabile dell'alterazione a cui conduce.
È questa una presa di distanza storica dell'Istituto Federale per la Salute Mentale dai canoni della psichiatria occidentale (per certi versi auspicata e auspicabile, poiché mette in crisi l'impianto nosografico sui generis dei famigerati manuali di diagnostica mentale, come il Dsm-IV): eppure, la ricerca esclusiva di dati «oggettivi» non dovrebbe essere salutata a scatola chiusa come la nuova speranza per un reale progresso scientifico, né tantomeno considerata come una scelta «neutrale».
Al contrario, essa dovrebbe essere valutata criticamente alla luce dell'epistemologia di cui si fa foriera.
Dietro al «distacco dell'osservatore» si celano errori e pregiudizi che, proprio come quelli che hanno caratterizzato il potere psichiatrico, rischiano di essere altrettanto pericolosi.
È utile e possibile, certamente, legare le basi cerebrali della cognizione ai comportamenti e alle funzioni osservabili nell'uomo e negli altri animali.
Allo stesso tempo però, è necessaria grande cautela prima di definire, sulla base della neurobiologia, una relazione univoca e costante tra aree cerebrali e fenomeni mentali.
I tentativi di localizzare la mente nel sistema nervoso costituiscono le occorrenze di una storia vasta ed eterogenea, ma caratterizzata da un entusiasmo incontrollato ogni volta che i progressi scientifici in merito sembravano fornire al sistema economico, politico e culturale una chiave per accedere «oggettivamente» ai segreti della psiche, in accordo con la Weltanschauung del periodo.
Menti imperiali La frenologia di Gall, alla fine del XVII secolo, cullò gli illuministi nella convinzione di poter distinguere tra «menti primitive» e «sviluppate» sulla base dei meri tratti somatici; nel 1861 il medico e antropologo Paul Broca, stabilendo con precisione l'area sede del linguaggio articolato, offrì alla cultura francese un saldo presupposto per l'indagine positivistica dell'uomo; e così i neurologi inglesi che la storica Carmela Morabito denominò i «cartografi del cervello» disegnarono, all'apice dell'egemonia dell'Impero Britannico, una mappa della mente che competeva in ambizione con quelle tracciate dagli esploratori dei domini della corona.
Fatta salva l'importanza che ognuna di queste teorie ebbe nella definizione dei paradigmi scientifici attuali, rimane la necessità di considerarle dal punto di vista di un'analisi storica che - nel solco del pensiero di Canguilhem e Foucault - non prescinda da quella dei rapporti di potere, non fosse che per evitare la ripetizione, come avvenuto per modelli economici e sociali ormai rivelatisi del tutto fallimentari, degli errori che la scienza occidentale ha già avuto modo di conoscere, ben oltre il confine convenzionale dell'età moderna.
In particolare, un caso deve essere sottolineato, per la particolare analogia che presenta con le criticità del progetto Brain .
Nei primi anni '30 del XX secolo, il regime culturale staliniano onorava Ivan Pavlov e il suo sogno di poter predire (e controllare) in maniera quasi automatica il comportamento dei viventi tramite il condizionamento: nel fare questo, esso convalidava un modello riduzionista della mente, in cui la cognizione era immaginata come un agglomerato di riflessi, regolato da una vera e propria «meccanica psicologica», che aspettava solo nuove tecnologie e metodi di indagine per essere compresa a tutto tondo.
L'idea fu ripresa negli Stati Uniti del primo dopoguerra dall'approccio comportamentista, destinato a diventare il paradigma di riferimento della psicologia occidentale fino alla seconda metà del Novecento.
Ma mentre l'istituzione consacrava il paradigma riflessologico e l'opera di Pavlov, nella stessa Unione Sovietica degli anni '30, lo psicologo sovietico Lev Vygotskij e il suo allievo, il padre della neuropsicologia contemporanea Aleksandr Lurija, rileggevano la scienza della psiche alla luce del materialismo storico, della lotta di classe, della dimensione costitutivamente sociale e culturale dell'essere umano.
Ne emerse - quando negli anni Settanta del Novecento le idee dei due autori ebbero modo di circolare al di fuori delle accademie russe - un modello della mente e del cervello radicalmente nuovo e rivoluzionario, che abbandonava l'illusione di trovare una gerarchia statica delle funzioni cognitive nell'architettura fissa delle aree cerebrali, preferendo una visione che poteva tenere conto della plasticità del cervello, della sua capacità di riorganizzarsi in funzione delle necessità dell'organismo, e di svilupparsi in base agli stimoli dell'ambiente.
Nel caso specifico della nostra specie, un ambiente che è prima di ogni altra cosa un mondo storico.
Alla frustrazione di una neuropsicologia che cercava nella riduzione alla meccanica cellulare le risposte alle sue domande, Vygotskij e Lurija contrapposero la complessità di un articolato e interconnesso sistema funzionale, che non poteva essere spiegato dalle semplici leggi biologiche poiché trovava nel collettivo e nel condiviso le condizioni della sua possibilità.
Nonostante l'inclusione delle teorie psicologiche d'ispirazione marxista nel canone della propria storiografia, a un importante banco di prova quale è sicuramente la Brain Initiative , l'idea che il connubio cervello/mente possa essere «spiegato» come processo meccanicistico senza essere «compreso» nella sua dimensione storica sembra ancora dura a morire nelle istituzioni scientifiche contemporanee.
Cambio di metafore Cambiano i modelli di riferimento, certo, e non stupisce osservare come alla metafora della mente/algoritmo/catena di montaggio si sia sostituita quella della popolazione cellulare/ social network /produzione delocalizzata: eppure risuona nell'augurio di poter trovare «tecnologie più efficienti per monitorare l'attività di ancora più neuroni e a velocità ancora più alte» (come recita il fact sheet della Casa Bianca) l'antica concezione positivista e riduzionista, da sempre al cuore dell'epistemologia capitalista, che pensa di poter trovare la conoscenza nella costante aggiunta di nuovi dati a quelli esistenti, escludendo senza appello dall'analisi il contesto più ampio in cui i processi studiati si verificano.
Nel caso specifico del cervello, le istituzioni scientifiche occidentali continuano a coltivare il sogno di predire e controllare il comportamento e la cognizione umana, poggiando stavolta sulla presunta oggettività del dato biologico.
Si tratta di un bias ben noto alla filosofia della scienza e della mente, ma che di neutrale non ha davvero nulla.
Tradizionalmente, il sapere-potere cerca di costruire la norma dove regna l'anomalia, la semplicità dove è fondamentale la complessità.
Richiamando significativamente il pensiero di Primo Levi, il filosofo Alfonso Iacono nella nuova edizione del suo L'evento e l'osservatore , ricorda che dietro ogni semplificazione si nasconde il desiderio di stabilire un ordine rassicurante nel mondo che viviamo, ripetitivo perché ripetibile, fuori dalla storia collettiva dell'umanità e quella privata del singolo individuo.
Ma per raggiungere un insight significativo sul cervello e la mente umana la dimensione storico-culturale non può essere tagliata fuori, pena una conoscenza artificiosa di questi, completamente astratta, lontana dalla realtà biologica e da quella psicologica degli individui.
Davanti alla complessità di una mente che studia se stessa, l'errore di porsi in una prospettiva di presunta neutralità corre il rischio di tradursi in un abbaglio per la comunità scientifica, con conseguenze imprevedibili per la società globale in cui essa opera.
Le istituzioni politiche dovrebbero tenere conto della storia, nella definizione dei loro programmi di ricerca.
E i neuroscienziati, rileggere Marx.

Sylvie Guillem II

Mats Ek - Smoke

Sylvie Guillem I



Wet Woman - Mats Ek

Exposición "La chica de la playa" . Luis Cañizares








“¿Quién es la ninfa, de donde viene?”

No hay duda, este rincón del Mediterráneo esconde un secreto. A pesar de la luz que todo lo invade, se esconde el misterio. Y en pos de ese misterio las imágenes de Luis Cañizares nos llevan por las playas de Denia dejándonos ver, no lo que la luz revela sino un instante en el cual el secreto de la luz asoma.

La chica de la playa es una imago, una fantasía…o un fantasma, finalmente todas nacen de la misma tensión y las tensiones que la luz pone en juego con la búsqueda y el recuerdo toman forma en la penumbra de la sala. Como propone Giorgio Agamben la vida de las imágenes no consiste en la simple inmovilidad ni en la sucesiva recuperación del movimiento, sino en la pausa cargada de tensión entre ambas.

Ha de ser la mirada del visitante la que cruce los pasos de la chica de la playa. Es ella quien propone un nuevo mapa del territorio, una invitación a inventar recuerdos, a escribirlos con la luz que, concentrada en la sala, a pocos pasos se expande en el paisaje envolviendo todos los sentidos. Porque quizás, en la chica de la playa se esconde una ninfa, esa que sólo adquiere un alma en el encuentro con lo humano y allí es donde cobra vida, como la imagen, el recuerdo o la utopía.


Comisaria:Eugenia García Sottile

 


Seguidores