MANIOBRA - Perejaume - MNAC
se puede visitar en el Museo de Arte de Catalunya hasta el 11 de enero de 2015
Un artículo de Adela Cortina.
Hace unos cuantos días aparecía en El País este articulo, hace un par de días adela Cortina, recibía el Premio Nacional de Ensayo. Si la difusión de la noticia que implica el premio sirve a que se lean sus textos y que se lea - y se piense - sobre la Ética. esparcir.
LINK:
Adela Cortina - Lo sostenible no siempre es lo justo
Para que los recursos naturales sean sostenibles deben usarse por debajo del límite de su renovación. Si talamos un bosque, desaparece, pero si nos servimos de él por debajo de cierto límite, siempre hay madera disponible. Pero ¿qué sucede cuando se aplica esta medida a la protección de derechos humanos o a la democracia? ¿Cuál es el límite en la producción y distribución de recursos sanitarios, judiciales, educativos o de bienestar social, por debajo del cual es preciso situarse para hacer posible la renovación?
Hace unos cuantos días aparecía en El País este articulo, hace un par de días adela Cortina, recibía el Premio Nacional de Ensayo. Si la difusión de la noticia que implica el premio sirve a que se lean sus textos y que se lea - y se piense - sobre la Ética. esparcir.
LINK:
Adela Cortina - Lo sostenible no siempre es lo justo
Para que los recursos naturales sean sostenibles deben usarse por debajo del límite de su renovación. Si talamos un bosque, desaparece, pero si nos servimos de él por debajo de cierto límite, siempre hay madera disponible. Pero ¿qué sucede cuando se aplica esta medida a la protección de derechos humanos o a la democracia? ¿Cuál es el límite en la producción y distribución de recursos sanitarios, judiciales, educativos o de bienestar social, por debajo del cual es preciso situarse para hacer posible la renovación?
Etiquetas:
¿Expansión o Frontera?,
Teoría del Cuerpo
UIMP VALENCIA - Corpografías
Valencia, del 15 al 17 de octubre de 2014
Corpografías: percepción, presencia, tecnologías para la escena contemporánea europea
Valencia, del 15 al 17 de octubre de 2014
Corpografías: percepción, presencia, tecnologías para la escena contemporánea europea
Este curso se propone – a
partir del análisis de la escena coreográfica contemporánea – pensar
una nueva idea de cuerpo como emerge de la relación entre percepción y
tecnología. Y cómo alrededor de esta correspondencia entre cuerpo y
tecnología gana preponderancia la noción de presencia como una extensión
de la percepción del performer.
La dinámica de este
encuentro se centra en un nuevo modo para poner en relación prácticas y
teorías de alcance europeo en una lógica de circulación de los saberes
que son trasversales a las disciplinas y ponen en estrecha relación la
práctica compositiva con una nueva teoría estética de la escena.
En esta lógica, los objetivos del presente seminario son:
a)- Renovar los estudios ligados a las ciencias humanas (en los cuales se inscriben las artes performáticas)
b)- Demostrar que las
tecnologías son una vía que permite al performer adquirir una mayor
consciencia en mérito a la potencialidad de propio cuerpo.
c)- Definir los
contornos de una nueva “filosofía del cuerpo”, elaborada a partir de la
relación entre las artes performáticas, la estética y la
neurofisiología.
d)- Orientar a la
renovación de las metodologías y los conocimientos en el ámbito de los
estudios sobre artes performáticas a fin de definir instrumentos
didácticos innovadores para su estudio y análisis.
e)- Conectar los ámbitos de la formación, la creación y la sensibilización de nuevo público para las artes performáticas.
f)- Difundir a nivel
nacional e internacional las metodologías y los resultados del encuentro
con el objetivo de individuar nuevos contextos de aplicación y al mismo
tiempo nuevos desarrollos en la investigación
¿Los nietos de Coppelia?
Se estrena en Madrid - Teatros del Canal –
la pieza
Robot de la Compañía
Blanca Li
Danza contemporánea con los robots musicales
de Maywa Denki y los robots NAO
La información de sala que ofrece el teatro nos cuenta que...
"Con Robot, Blanca Li ha querido
trasladar al escenario el complejo vínculo entre el hombre y la máquina,
sin abandonar el tono humorístico y poético propio de sus coreografías. En
esta pieza coral ocho bailarines interaccionan con los peculiares instrumentos
musicales de los artistas japoneses Maywa Denki. La participación de
robots NAO en el espectáculo plantea con sensibilidad y emoción la
posibilidad de intercambiar hombres y máquinas."
para Blanca Li las preguntas del post-humano o del cuerpo máquina siguen siendo fuente de reflexión y disparadores de un trabajo corporal....
"Diariamente interactuamos
con decenas de máquinas más o menos automáticas, más o menos electrónicas,
más o menos “pensantes”, que reflejan nuestros gustos y nuestros actos.
¿Una máquina, incluso evolucionada,
puede reemplazar la relación con lo vivo ? ¿Nuestras réplicas robóticas
expresarán un día sentimientos además de gestionar nuestra vida cotidiana
? ¿Qué sociedad producirán? ¿Son los robots entidades capaces de integrar
el desorden creador? ¿Serán un reflejo de los deseos inconscientes de la
sociedad ? Si los robots se humanizan adoptando nuestra apariencia, ¿nos
robotizaremos nosotros? ¿Nos convertiremos en híbridos, en androides?
Estas cuestiones guían una
coreografía para 8 bailarines cuyos movimientos activarán los extraños
instrumentos musicales de Maywa Denki. El paso de los autómatas al
robot reside en los circuitos electrónicos conectados a la forma
humanoide. Lejos de ser una anécdota, la incursión de varios robots NAO en
el espectáculo plantea con sensibilidad y emoción la posibilidad de
intercambiar hombres y máquinas.
Hombres-máquinas, autómatas
electromecánicos, robots programables conllevan diferentes formas de
relacionarse con el mundo, diferentes etapas de esa evolución. Robot explora la
fase más actual de sus interacciones de manera divertida y poética." Compañia Blanca Li
Lo que nos resulta interesante es la periodicidad con la que el tema aflora, aunque parecía que ya había tomado otros caminos encontramos que una nueva generación de androides (y andreídas?) vienen de visita ...
Robot- Cia Blanca Li
Mlle Bosacchi in Coppélia
by Arthur Saint-Léon (1870)
Swanilda vestida de Coppelia en la casa de Dr. Coppelius.
Royal Ballet (2000)
Swanilda: Leanne Benjamin
Tambien en el cine actual, en un film de 2013 - La Migliore Offerta -Giuseppe Tornatore (2013) juega con las invenciones de Jacques de Vaucanson ...
habrá que hacer un album de familia.....
I, Robot (2004)
Metropolis (1927)
...
Etiquetas:
Cuerpo y Cine,
Cuerpo y Literatura,
Danza/Movimiento
Un artículo para comentar...
En el nom de la dansa. Un sí a la diferència, les possibilitats i els punts de vista
Opinió | 31/03/2014
Les
múltiples formes que atorguem a la paraula dansa fan que em vingui de
gust fer l'exercici d'observar què estic fent i com em relaciono
honestament amb la dansa en què crec. I és que, potser, la fe en la
forma que un vol que agafi, és l'únic lloc des d'on cal fer un esforç
per aconseguir viure les coses com un se les imagina. Dansa, als meus ulls, és un gran calaix de sastre on s'hi entaforen expressions, intents, productes, gustos, processos, ambicions, modes, formes, exercicis, negocis, contractes, intercanvis, estratègies (culturals, econòmiques, polítiques, socials...) i moltes decisions personals. Aquesta afirmació no vol ser un atac ni té cap segona intenció. Vol ser aquest exercici en què, jo com a individu, detecto quina és la dansa (de totes les d'aquest calaix) a la qual entrego la meva dedicació. Lluny de provar de definir una paraula tan rica i complexa, voldria entretenir-me (com en tot acte creatiu a qui m'agrada dedicar la meva atenció) en el procés, els aprenentatges i la intenció.
Començant a remenar aquest procés, observo que sovint els genèrics s'emporten per davant la voluntat dels menys sorollosos. Progressivament, si anem desgranant tot l'imaginari que suggereix aquesta paraula, podrem potser parar atenció que, moltes vegades, "dansa" és el titular per als sorollosos i no per als subtils. D'aquesta manera, s'atorga la salut de la vida (cultural en general però, en concret) de la dansa, a les grans institucions que representen els pilars establerts en l'estructura de la dansa coneguda: educació, espais de creació i espais d'exhibició. En tot això no consideraré la política en sí perquè caldria repensar el concepte de política com perquè s'entengués fins a quin punt és important la dansa, en general. Com en qualsevol gran canvi, caldria anar als petits avanços individuals que podria provocar la dansa (en persones i elements transformadors que conformen la vida política), com per provocar un impacte que modifiqués la naturalesa del criteri polític. Però no vull anar-me'n per aquí.
Tornant al que deia i rebuscant en els aprenentatges, en primer lloc, l'educació sempre és aquella Atlàntida utòpica on es destrossa l'educació pròpia, on es delega la responsabilitat a les generacions futures (deixant ben tranquil·la la meva pobreta consciència) i ens compadim adoctrinant la massa de poble inculte que, pobret també, per tradició i dificultats de país, no li ha interessat mai la dansa. Companys, com que fàcilment algú es pot sentir atacat amb aquests titulars, vull parlar de mi per no ofendre ningú. Des de l'elogi a l'esforç, no al privilegi, afirmo que sento que haver tingut la educació que volia tenir i he pogut prendre moltes decisions compromeses i a cegues amb la persona que sóc a dia d'avui. No ho dic com una queixa, ho dic des de l'orgull de saber que és feliçment possible. En molts àmbits, no parlo només de dansa. I, com jo, som uns quants que, sense voler-ne fer cap bandera, no ens sentim representats pels sorollosos. Personalment he aconseguit que tot el meu entorn familiar i artístic s'interessi per la dansa en el moment en què la seva opinió sobre la dansa ha estat tan important com la meva.
En segon lloc, els espais de creació són el cor de les necessitats dels artistes, fan un treball de creixement i ofici que no poden ser pensats sota els paràmetres antics d'estructures empresarials. No poden respondre a fórmules que es reprodueixin, s'han d'adequar als espais on habiten i a les realitats personals i professionals dels qui hi conviuen. Clarament és molt mala idea anomenar-los fàbriques perquè són una estructura de naturalesa molt diferent a una fàbrica.
En tercer lloc, els espais d'exhibició no poden ser els teatres burgesos als que sempre s'ha dirigit l'elit escènica: potser ens toca a tots parar més atenció a com pensem i ens mirem les propostes dels altres. Potser està bé que ens replantegem què ens interessa i què no. Potser això donarà més espai als processos i, amb ells, als matisos o potser és aquest plantejar-nos el que ens toca. Jo no ho sé.
La implicació, l'interés, el creixement i la motivació passen a ser els pressupòsits hipòcrites que resideixen en molt pocs dia a dia d'alguns. Es tenen com a valors menors o com a xantatge emocional i se'n perd la intenció. En aquest sentit, crec que l'herència històrica hi té un paper molt important. La trajectòria del sector al llarg dels anys es mereix, evidentment, el respecte i reconeixement de tots. Sobretot perquè entenem que tenien aquests valors com a motor. Però, els que hem vingut darrere, no n'hem tingut la vivència. En una història, hi calen tots els personatges i els papers que juguen en la trama. A través de l'empatia amb les generacions que han lluitat per la dansa en la qual han cregut, les generacions que hem pogut créixer amb l'espai que ens ha permès aquesta lluita, hem de poder gaudir de la dansa en què nosaltres creguem. Totes les danses poden conviure, són els mecanismes antics els que no permeten que se segueixi movent. El poder, com en tants altres sectors, emmascara projectes i voluntats i són pocs els que lluiten per un creixement sostenible i a favor d'aquest sector que també anomenen dansa. Si som en una època que genera les oportunitats per tornar a entendre què som com a individus en una societat canviant, per què hi ha tantes resistències a repensar què és la dansa avui dia? Em meravella pensar tots els llocs nous en què pot ser útil. Els antics els conec i m'encanten però puc renunciar-hi, segur, a tots ells. Això sí, m'apassionen els nous perquè em toca pensar-los a mi. I tinc ganes de veure què en fa i en farà la gent que ve darrere meu/nostre.
Si, en primera persona, faig l'exercici del que parlava, quina és la dansa en la que jo, Miquel, crec? Jo en dic dansa perquè no tinc més recursos. Però li voldria dir vida. Vist des del món de les oportunitats, la dansa, més que una forma de vida és una font de vida.
I escric tot aquest text amb un somriure esperançat i ben ample.
Gràcies Pere Faura pel teu article del 2/10/13 i fer-me adonar que és important que siguem generosos amb les nostres opinions i no ens les quedem per a nosaltres mateixos, i a Montse Colomé pel seu article del 5/2/14 per tants anys vivint en dansa i per incloure a nunArt en el paisatge que descrius.
Miquel Barcelona
Ballarí i coreògraf
FUENTE: http://www.dansacat.org/actualitat/7/17/
Acceso 03/04/2014
Etiquetas:
Danza/Movimiento
Suscribirse a:
Entradas (Atom)